Girar l’esquena al passat pot passar factura (i ja ho crec que ens està passant!). Perdre el cul per uns avenços que prometen el cel, però a canvi de què? De tancar els ulls a tot allò que ja havíem après. Desfer els lligams que ens han precedit. I estem pagant un preu molt alt. La terra està buida, erma, ara xopa (i fa un any cremada). Les Valls han arrasat el poble de Xerta. Una profecia dels vells del poble que s’havia quedat com un xiuxiueig de boig.
Els pagesos ja posen el crit al cel pel perill de l’estancament del relleu generacional. El que ens acabarà quedant és un territori inhòspit, abandonat, apocalíptic. I tot per aquesta promesa futurista que passa per alt els orígens.
En tots els àmbits se senten els mateixos tambors. Si gireu els ulls als parlaments i aguditzeu l’orella es torna a sentir la remor de sabres. Si entorneu el cap veureu que els fonaments de la societat estan esquerdats: una joventut que no sap què va passar farà vora noranta anys, una educació precaritzada que ara ha vist les orelles al llop i vol tornar al llapis i el paper (que irònic!), el reclam per recordar una llei constitucional com és el dret de l’habitatge.
Soroll i més soroll. I pareix que tot ho anem desaprenent. Stefan Zweig ja ho plorava a El món d’ahir, unes memòries publicades després del suïcidi de l’escriptor el 1942. Pensant-ho bé, tampoc hem avançat gaire.
